Que llestos!  28/08/06

Que llestos! (i llestes, compte!, bé, posaré tots els tòpics que més enllà de les teories darwinistes denoten el que popularment es consideren factors físics associats a l'èxit :que llestos / llestes que guapos/guapes que alts/altes i no poso que rossos / rosses amb ulls blaus per a que algú ultrasensible no m'acusi de discriminació ètnica o racial i considerant que ja evito d'entrada les discriminacions per gènere). No podem més que treure'ns el barret davant els Srs. / Sres de la banca ja que es veu que les comissions que cobren als clients ja cobreixen la totalitat de despeses de personal. Fins aquí normal però d'admirar ja que les despeses de personal solen ésser una de les partides principals en els comptes de resultats; ara, a mi em semblen extraordinàriament llestos en concret per les comissions que cobren per la banca electrònica. O sigui que ara fem nosaltres els clients una feina que abans feien ells i al damunt ens cobren i tos tant contents. Imaginin per un moment que vostès tinguessin per exemple un restaurant i aconseguissin que els seus clients es fessin ells el menjar i vostès al damunt els hi cobressin, que?, fenomenal no?. Val , que igual algú pot dir que faig una mica de reduccionisme absurd ja que la banca ha hagut d'invertir molt en tic's per a poder-nos oferir aquests serveis i tal i tal i tal ...però no em puc estar de dir-ho: que llestos! (i llestes).

Hòstia  22/08/06

Dec ésser dels que fan més faltes d'ortografia per centímetre lineal de text però em sorprèn quan veig moltes vegades “hòstia” (ja saben, la víctima oferta a Déu , el mastegot violent o l'expressió utilitzada per expressar admiració com per exemple “hòstia, que car!”) escrit sense “h” o sigui “ostia” , de l'accent ja, ni m'atreveixo ja a fer-ne esment. També em sorprenia quan veia gent que quan parlaven de Donostia venien a dir alguna cosa de l'estil de “hòstia, que car!”, doncs igual no és tant car si pensem que hom pot trobar allotjament a preus més barats que, posem per cas, Barcelona, pot menjar (busquin un sopar per entre 9 i 12 eurets encara que sigui de “pintxos”) més barat que, tornem a posar per cas, a Girona o pot fer un gintònic més barat que , retornem a posar per cas, hòstia! , ja van tres vegades!, a Llafranc. Res, doncs hòstia, queda dit això de Donostia!. Va, posaré una foto. La placa de la Fermín Calvetón Kalea en el moment que passa un calv... ,art fotogràfic donostiarra?...deu ésser del barat.

Creences  16/08/06

Són d'interès dels experts en màrqueting tots els aspectes relacionats amb l'estudi del comportament del consumidor. Des de sempre en els nostres entorns culturals els consumidors de creences anaven a Missa (no ens enganyem, la diversitat en l'oferta de fes en “competència perfecta” al nostre entorn és una situació moderna) i, és més, qualsevol persona durant la seva vida per poc complidor que fos amb els preceptes de l'església catòlica (de cognoms apostòlica i romana i de la qual si que és d'admirar el màrqueting tant existencialment lligat amb les necessitats dels consumidors han usat sempre des de molt abans que s'escrivís el primer manual de mercadotècnia) varies vegades per motius socials a la vida havia d'assistir a la cerimònia catòlica. El normal és que qualsevol particular que assisteixi a la litúrgia encara que sigui per algun motiu d'indole social, mantingui una actitud respectuosa en vers el culte, això si, qualsevol que hagi anat a una comunió o una boda en una església veurà que el silenci i el respecte entre els assistents deixa molt que desitjar a vegades. En un altre ordre de coses l'altre dia estava en una botiga Vodafone plena fins a dalt de gent fent cua (les esglésies són plenes?) ordenadament i en silenci - per exemple un pare va recriminar amb un efectiu xxttt! a la seva filla petita que feia crits dins del temple de la telefonia- esperant els seu torn per explicar les seves preocupacions als representants de Vodafone a la terra. Era curiós veure com a la cua hi havia gent de diferents ètnies, sexes, creences i àdhuc poders adquisitius però rics i pobres, negres i blancs, dones i homes, tots eren germans a la casa del Senyor Vodafone i eren tractats per igual. No sé , ja es veu que ara per sort som més rics i els temes aquests més “existencials “ queden oblidats , ara tot plegat em fa l'efecte que estem passant de la Santíssima Trinitat al 3 G amb una facilitat sorprenent , això si, els trets de comportament litúrgic els conservem. Per cert, no sé si posar-me el “sonido real” al mòvil “ave María Puríssima”