BLOGERIA. Capítol setè  21/10/04

“Hablame en cristiano” li havia dit, quina manca de recursos! és que no se li havia ocorregut res més, bé l'important era que la cosa havia colat pensava l' Hèctor mentre s'acabava de vestir una altra vegada després de dutxar-se, afaitar-se i pentinar-se ja tornava a semblar una persona més o menys normal i no el fatxenda que havia volgut aparentar davant el txitxarel·lo del fotògraf però era important que la Diana no sabés que era ell que feia l'encàrrec que la fotografiessin al cap i a la fi si al final no aconseguia que tornés potser li faria pensar que la perseguien els irlandesos de la competència, li posaria la por al cos i li tornaria almenys la base de dades de clients, perquè ella coneixia els mètodes dels irlandesos i com d'acostumats que estaven a fer servir mètodes poc agradables per mantenir la quota de mercat del seu “xiringuito financer” com n'havien dit a la premsa. Sort que després a banda de la pel·lícula la cosa havia quedat en algun reportatge televisiu i poca cosa més , ni la Comissió Nacional del Mercat de Valors ni cap altre organisme havia pres cap mesura concreta , millor , així ell disfressat des de l'honorabilitat del seu despatx d'assessoria d'inversions ,que havia obert poc després d'acabar l' MBA a ESADE, havia pogut vendre accions d'alt risc en mercats d'arreu del món a inversors també d'arreu del mon i enriquir-se amb tècniques molt a la vora de l'estafa convencent a aquells rics amb una propensió al risc quasi malaltissa per a que els confiessin els seus diners. La Diana però se n'havia cansat , d'ell és clar, perquè el guanyar diners semblava que encara no l' avorria i se n'havia endut els llistats de clients combinant molt probablement les ganes de fer calers amb les ganes de putejar-lo. Però si li sortia bé la cosa i li feia creure que eren els irlandesos que la perseguien , ben segur que ella tornaria acollonida al seu costat o almenys li demanaria que l'ajudés i podria fer-li tornar els contactes i , si aquestes fossin les seves intencions encara que ell ho dubtava, oblidar-se d'emplenar el pati del seu mercat de fresses innecessàries. De moment en la estratègia de les seves intencions el quasi border line del fotògraf era la primera acció que realitzaria si ella el veia fent-li fotos com era molt probable donada la poca habilitat que se li endevinava al subjecte , es quedaria molt angoixada, i després ell enganxés ella o no al fotògraf li deixaria alguna foto de tant en tant a la bústia, per sota la porta o alguna cosa semblant per fer-la sentir observada; ja aniria maquinant com fer-la sentir propera l'angunia de la persecució pensava mentre agafava la bossa d'esports i tancava la porta. Continuarà a Ena Blogeria, l'arxiu Enllaç permanent

Sense personalitat  08/10/04

Repassant coses per un curs de fiscalitat que tinc que impartir m'he trobat amb unes persones que podríem dir que no són ni això ni persones , per més detall els diré que no són persones ni físiques ni jurídiques ni res i m'estic referint ( com no! ) a les comunitats de bens , les herències jacents i altres a les quals ( a les dues primeres i a les altres, altres, altres,.. ) es referia l'antiga Llei General Tributària ( LGT, pels amics ) crec que era en el seu article 33 i es refereix també la nova Llei 58/2003, de 17 de desembre, General Tributària.(BOE 18-12-2003) en el seu article 35 sobre els obligats (sic, ay!...) tributaris diu: "Tindran la consideració d'obligats tributaris, en les lleis que així s'estableixi, les herències jacents, comunitats de béns i altres entitats que, mancades de personalitat jurídica, constitueixin una unitat econòmica o un patrimoni separat susceptibles d'imposició" o sigui que “mancades de personalitat jurídica” no? així les tenim ja ho veuen com si les comunitats de bens i les herències jacents fossin ”tontes“ ( ho poso entre cometes perquè no ho he trobat al diccionari, no es pot dir? ) , doncs no ho sé però igual amb aquests qualificatius els marmessors ( ja saben ,els titulars de les herències jacents ) s'emprenyen i és lògic perquè si seguim mantenint tant poc respecte en vers les seves representades i similars d'aquí quatre dies ja se li podrà dir cridant a algú per insultar-lo en comptes de "inútil" allò de : marmessor, més que marmessor!

Temporada Alta  06/10/04

Ha començat Temporada Alta el Festival Internacional de Teatre de Girona i Salt i com sempre amb una programació diversa i d'alt nivell que pot anar des de espectacles dirigits per Isabel Coixet fins a Peter Brook per posar un parell d'exemples. Això m'ha recordat un estudi publicat pel Servei d'Estudis de La Caixa realitzat pel professor Bruno Frey professor de la Universitat de Zuric i titulat “L'economia de l'art” on un dels capítols parla del mal dels costos o llei de Baumol que consisteix bàsicament en que els costos laborables unitaris en les arts escèniques augmenten perquè els salaris augmenten en aquest sector a un ritme semblant a l'economia mentre que la productivitat laboral és manté aproximadament constant. Una de les crítiques que li fan és que diuen que l'elasticitat - ingrés de la demanda és superior a 1 ( si puja, la demanda augmenta més ràpid que a altres productes ) i l'elasticitat - preu de la demanda és superior a -1 que vol dir que la seva demanda es manté tot i els augments de preus. És per això i d'altres factors relacionats amb els costos fixes que els festivals (en les seves múltiples variants) encara que a l'inici són més “flexibles” arriben a una fase en la qual ja suporten els mateixos costos que les sales fixes i això els pot perjudicar especialment. Esperem que a Temporada Alta li falti molt per arribar a aquests estadis i en puguem continuar gaudint cada tardor.

Fons pessimista  03/10/04

Aquests últims dies de fitness o exercici aeròbic pressupostari a l'estat - per no dir intensa activitat- vaig escoltar crec que a Catalonia Information ( abans en deien ells mateixos “la Cati”, ara fa temps que no ho sento ) que amb la nova dotació pressupostària de l'any vinent, el fons de reserva de la Seguretat Social arribarà als 25.000 milions d'Euros i deien que encara que pugui semblar molt si es repartís entre tots els pensionistes actuals només tocaria a uns 1000 € per cap per la qual cosa i si no tenim cap artèria ( o eren les venes? ) de les que porten sang al cervell obturada podem calcular que els actuals cotitzants són uns 25 milions. Els Srs que s'han d'encarregar d'aquests diners els podrien tenir en alguna ( millor algunes ) entitats de crèdit ( ja saben bancs, caixes i cooperatives de crèdit ) i suposem que els donin el 2% ( una mica menys de l' Euribor , per no torpedinar el seu marge d'intermediació ). En 10 anys , si ho capitalitzem tindran: 25.000.000.000,00 X ( 1 + 0,02 ) 10 = 30.474.860.499,87 € que repartit entre els cotitzants actuals tocaria a uns 1219 € per cap , com veuen tampoc és cap meravella. Per tant i encara que no hem tingut en compte futures aportacions al fons , ja es veu que encara que les administracions públiques estalviïn ( i que consti que és bo que ho facin ) per a quan hi hagi menys cotitzants i més beneficiaris de les pensions i vulguin amb aquest estalvi complementar el que s'assigna per el sistema de repartiment , igual no en hi ha prou. Segurament i com fa temps que ens insinuen serà millor que anem pensant en el nostre propi estalvi per quan arribi la jubilació. Com que molta gent té materialitzats els seus estalvis en la vivenda igual es podria donar el cas que quan arribessin les generacions del baby boom a la jubilació, es venguessin les vivendes per a costejar-se la i aleshores fos quan es produís la tant cacarejada punxada de la bombolla immobiliària per excés d'oferta i aleshores el personal davant la falta de liquidesa tregués els seus estalvis del banc per pagar la seva despesa corrent i els bancs no poguessin atendre totes les peticions dels estalviadors i ....... m'aturo! , ho sento, dec tenir el trimestre pessimista.